FotoFrança s.XX: III, Robert Doisneau

Nascut el 1912 a Gentilly.

A Doisneau el mogué l’interès per captar “els gestos corrents, de la gent corrent, en situacions corrents”. El fet que no trobem primers plans a la seva obra és degut a la seva timidesa, que li impedia apropar-se als fotografiats. Tot i així, la seva foto més emblemàtica, “El petó”, poc té a veure amb l’espontaneïtat i la distància, tal com explicarem més endavant.

Durant els primers anys del seu camí fotogràfic passejà una Rolleiflex. Més endavant es decantaria per una Leica.

Al 1931 l’artista André Vigneau l’introdueix en el món de la fotografia com a art i farà que descobreixi a Man Ray. Després d’una època marcada per les fotografies d’objectes inanimats passa a retratar els transeünts de Gentilly i París. Durant la crisi dels anys 30 es veuria forçat a treballar a la fàbrica Renault com a fotogràf industrial i de publicitat. Dues dècades més tard , la revista Life encargaria a la agencia RAPHO un reportatge sobre els amants de París, d’on sortiria la mítica instàntania.

El petó dels joves representà l’esperança de futur de dos amants a una Europa encara dolguda per l’impacte de la Segona Guerra Mundial (cal dir que un cop terminà, Doisneau treballà amb Capa i Cartier-Bresson). El retrat es va fer davant l’ajuntament de la capital francesa, i a diferència del què es va creure durant molts anys, es tracta d’un posat. “No és una foto lletja, però es nota que és fruit d’una posada en escena, que es petonejen per la meva càmera”. El fotògraf es va veure obligat a reconeixe-ho quan al 1993 una sèrie de parelles van intentar treure profit fent-se passar per la famosa parella i reclamant drets d’autor.

L’obra de Doisneau és rica i variada: fotografià la resistència, la guerra, retratà personatges bohemis i intel.lectuals. Va fer fotos per encàrrec i també improvitzacions a l’estudi, sense obviar les seves fotografies de carrer, representatives del París nocturn: jazz, cafès de l’art… Es mogué sobretot per Montparnasse i Saint Germain des Prês.

Morí l’1 d’Abril de 1994, deixant al món més de 450.000 fotografies que vetllen les seves filles Francine i Annette.

FotoFrança s.XX: II, Henri-Cartier Bresson

Henri Cartier-Bresson va néixer a Chanteloup, Seine et Marne, un any després de Dora Maar, en el si d’una família burgesa que li inculcà l’amor per l’Art.

Considerat per molts pare del fotoreportatge, el seu modus operandi consistia a fotografiar el subjecte d’una forma discreta, sense distreure’l, amb una certa actitud voyeurista (imatges a la sauvette). Predicà sempre amb la idea de captar l”instant decisiu”. Cartier Bresson va saber composar amb rigor, observant els gestos i les juxtaposicions d’elements, i disparava en el breu instant en què tot això creava un conjunt significatiu. Cal dir també que mai retallà els seus negatius sinó que els positivava complets, sense enquadrar ni retallar res, fet que afegeix mèrit a la seva obra i la fa més “real” si cap.

Inicialment es formà en l’àmbit de la pintura, estudis que acabà entre el 1927 i 1928. En aquell moment havia participat dels cercles surrealistes parisencs. Decideix dedicar-se a la fotografia, primer treballant amb una Krauss de segona mà i més endavant amb una Leica de la qual ja no es separaria. Al 1947 funda juntament amb Robert Capa, David Seymour i George Rodger l’agència Magnum, començant una etapa de nombrosos viatges per Àfrica, Mèxic, Estats Units, Espanya... Com a anècdota, cal destacar que un any abans assistí a l’exposició que el MOMA organitzà creient que havia mort a la Segona Guerra Mundial. Més endavant es convertí en l’assitent del cineasta Jean Renoir.

Al llarg de la seva vida va tenir la oportunitat de cobrir importants esdeveniments, com ara la mort de Gandhi, la Guerra Civil Espanyola o l’entrada triomfal de Mao Zedong a Pekín.

Cap al 1970 deixa de banda la càmera per tornar a la seva primera passió, el dibuix.

L’any 2000 creà amb la seva esposa, la fotògrafa Martine Frank, una fundació encarregada de reunir les seves millors obres, situada al barri de Montparnasse (París).

Morí 4 anys més tard, consagrant-se com un dels “fotògraf de carrer” més rellevants de la història, mestre de la detenció del temps, devot de l’espontaneïtat i l’anonimat, retratista excepcional i testimoni del s.XX, que quedarà gravat en el nostre record en blanc i negre.

FotoFrança s.XX: I, Dora Maar

Nascuda a París l’any 1907. Fotògrafa, pintora, escultora i poetessa. Probablement és coneguda mundialment gràcies a la seva relació amorosa amb Pablo Picasso.

Després de passar la seva infància i adolescència a Buenos Aires, ingressà a la Academie Lothe de París- lloc on coincidí amb Henri Cartier Bresson - malgrat que mai va restar plenament convençuda dels ensenyaments rebuts. Així doncs va seguir els seus estudis de fotografia a L’École de fotografie de la Ville.

Podem distingir tres etapes en la vida i l’obra de la fotògrafa:

• Una primera que ve donada pel moment en què se li presenta la possibilitat d’obrir un estudi amb Pierre Kéfer. Junts treballaran per a revistes de moda de l’època, fent campanyes publicitàries per a empreses de cosmètics i retratant una de les models més joves i belles del cercle surrealista, Assia, les fotografies de la qual es veuran publicades a algunes revistes eròtiques de l’època. Durant aquests anys la seva fotografia es mou dins d’una línia clàssica i refinada. Treballà amb la sobre-exposició per intensificar els blancs i els negres.
  
• Una segona, que s’iniciaria cap al 1934, quan viatja cap a terres catalanes, concretament la Costa Brava i Barcelona, ciutat on comença a captar la pobresa i la desesperació, marcant un fort contrast amb les seves anteriors fotografies glamouroses i elegants.

• Una tercera i última etapa surrealista marcada pels retrats d’artistes, composicions amb objectes desproporcionats, fotocollages, etc.
  

La muller de Picasso fou una dona políticament combativa, excèntrica en ocasions, entregada en l’amor… la seva passió abraçà doncs tots els camps. I així queda reflectit tant en les seves fotografies com en els retrats que li feu el pintor.

Va haver de ser ingressada en un hospital psiquiàtric. Morí a l’edat de 90 anys.

"Yo no fuí la amante de Picasso; él sólo fué mi amo".